DONDE HABITE EL OLVIDO

Els nens jugaven quan el foc va arribar a la ciutat al principi, després ja no acertaven a lluir ni un petit sonriure a la vorera del llabis. Tot hi pareixia estrambòtic i pesarós, la atmòsfera semblava tenir un regust a cendra, era el vapor de la terra cremada, del temps encés, dels dies rosegats per la flama.
Ningú no es va poder explicar la raó d’aquell malson que va començar cap a les dotze del matí, quan els geranis plàcidament dormien la migdiada i tot estava sotmés a la cadència del silenci i la claror.
Venien de tramuntana gèmecs d’aus, baixaven a tota presa de la muntanya. La gent s’aturava a bessar el sostre de la seu amb precs d’atur i arrepentiment, però si res s’hi podia fer, ningun déu pot volatilitzar els problemes.
Donçs la cantina es va plenar, munts de gots conformaven la geometria del fi proper, tothom era ja rodant a ran de les rajoles, ara etíliques i tíbies.
A cada minut es podia apreciar com s’hi construien al sostre del cel noves riallades de núvols famolencs, d’oscures i salvatges intencions, com un tipus de depredadors ancestrals, perduts en les narracions més arcanes.
Les baralles s’ecampaven a tota reu, cadascú era lliure ara de dir al seu veí el que deveres pensava.
Els amants corrien nus i lliures, ja mai més es tindrien que amagar, ara perviurien per sempre sota llançols involubles i verinossos, sota el sol, el foc, en un jóc sense límits ni fronteres d’óxid.
Tan sols els nens ploraven ara, els seus pares fugien cap a un idili, en la recerca desesperada del darrer cop de plaer amagat.
Tot hi pareixia haver adquirit un insòlit ordre natural fins que va esdevenir un fet pertorbador: com si tot alló haguera estat escrit pel destí, varen començar a caure petites gotes d’aigua a la nit fosca, i el dia que havia estat momentáneament un últim petó de vida, va ser nit governada per l’incandescència de les brasses,la remanència del caliu que abans havia segut l’única i vertiable opció de supervivència emocional.
A cada fracció de segon tot hi era més humid, més fred, terrós i tètric, dins de qualsevol ésser viu segurament batallava un cúmul de direccions contràries que aprendre, estímuls i sentiments inversos.
Ningú, m’imagine, no sabria el que dir a la persona que tenia al seu costat.